Tra le tue braccia - Paolo Conte

Sentirai tra le dita il respiro e la voce mia che ti invita al mare, o quel che sia... sentirai, sentirai...
È un privilegio stare con te, tutto è distante niente lo è... è un sortilegio vivere in te dolce persona vicina a me...

Núria i Martí, us dedico di cuore aquesta persiana naif i el text que l'acompanya. Gràcies per compartir el memorable concert d'en Paolo Conte. Com diuen els meus amics italians, per sort, encara queden grans músics com ell.

Anna

Retallades

Per a fer-ho possible no serà bo retallar de qualsevol manera. Sí que cal fer un sistema més eficient: podem fer el mateix sense gastar tant. Davant d'això, haurem de proposar solucions més obertes i “imaginatives” sense retallar drets ni hipotecar el futur. El que és indecent és retallar serveis basics i pujar-se els sous. Retallar, retallar i retallar i retallar, és l'únic que saben fer. Retallar o transformar?

Cada punt i seguit del paràgraf anterior és un copiar i enganxar d'entrades que Google ha trobat referents a la paraula "retalalr". Tot i estar mal escrita (el que volia escriure era "retallar" però no he mirat el que he escrit), la política i la crisi no deixen de perseguir-nos fins a la sacietat. Però en definitiva, el que volia, era dedicar el post als barbers que retallen, proposen solucions imaginatives i transformen els cabells masculins sense necessitat de gastar tant. Potser els polítics haurien de dedicar-se a retallar cabells. Seria un bon exemple de reciclatge professional. Com que els hi agrada retallar tant...

Anna

El Mago de Oz

Què dir d'aquesta pel·lícula de culte... Mítica, plena de simbolismes, extraplena de colors... A partir d'unes sabates vermelles i a través d'un camí de color groc, la Dorothy s'enfronta a experiències vitals que la transformaran com a persona, juntament amb els seus companys de viatge. Començo el camí, encara que no sigui amb sabates de color robí. Isabel, aquest post va per a tu, pel teu immens món interior plè de colors, de lletres i d'espiritualitat.

A Sir George li dóno les gràcies per deixar-me la foto (ara que li estic encomanant l'afició de retratar una altra mena de colors), i al Kram i l'Owen, obviament, per la feina feta.

Òscar. The lost art of keeping a secret.

¿Sabeu que els Déus de l'Olimp, de tant en tant, encara es passegen pel Mediterrani? Anys enrere es fixaren en una ciutat grisa i lletjota que vivia d'esquenes al mar. Van pensar que, en un indret tan especial com aquell, no podia ser possible que els ciutadans només coneixessin els colors de les flors d’un carrer molt llarg, els del trencadís d'unes rajoles inexplicablement mal enganxades, els dels taxis i el d'un tramvia blau. Què estrany. Confabularen entre ells i decidiren concedir-li's uns Jocs Olímpics, a veure si així, els pobres ciutadans despertaven d'aquell malson que començava a ser massa llarg. I arribaren a poc a poc els colors a omplir espais, a pintar façanes, a florir jardins i a tocar el mar. Els ciutadans es varen fer grans i els colors també van evolucionar. La feina ben feta va donar els resultats esperats però, si tot estava tan "net i polit", ¿cap a on es podia continuar pintant? Ummm, doncs sí... ¡cap als murs i cap a les persianes metàl·liques! A la ciutat, però, aquests colors no li acabaven de fer el pes i decidí multar tot el que a ella li molestava. Au, vinga, Barcelona, no siguis tan primmirada i deixa't fer retocs com els d’aquesta persiana. No m'agradaria tornar-te a veure grisa i lletjota.

Persianes metàl·liques com les que m'ha fotografiat molt gentilment l'Òscar, d'un indret que coneix molt bé però que manté i mantindrà en absolut secret (ell en sap molt de secrets), donen vida i ajuden a molts botiguers a destacar el seu tarannà comercial. Si no es prohibissin tantes coses, potser veuriem una ciutat més amable. Òscar, espero que t'hagi agradat el post ;)

Anna

La Xurre (i II)

Fer de tieta mola però arriba una edat en la que les criatures, molt llestes elles, només fan que prendre't el pèl. Però, ben pensat, crec que tampoc fa falta ser tiet per que te'l prenguin (als avis i als pares també els hi passa). Bé doncs, passo de suborns de Cacaolats i sucs de pinya. Atacaré amb les patates fregides! Així que nebodeta, preparat a fer servir el patinet, que després de les patates et faré cremar caloríes, ji, ji.

Bé, bromes apart, això és el lateral del post "La Xurre (que no la Xurri)". Com sempre, no puc deixar de meravellar-me de l'expressivitat que arriben a assolir els artistes graffiters. I els ulls... són també tan hipnòtics... (sospir)

Anna

La Xurre (que no la Xurri)

Abans de que les nenes (...i no tan nenes) imposessin els shorts a l'estiu, qui realment els portaven per imposició maternal eren aquells infants d'èpoques un xic llunyanes. La troballa d'aquesta persiana em va semblar una imatge deliciosa, tant per la imatge en sí com pel que s'amaga darrera d'ella (tot un plegat de delicatessens no aptes per a infants apoltronats darrere playstations i jocs d'ordinador).

Al googlemaps Arístides Mayol número 4, la persiana lluïa blanca impecable però és clar, a tocar de Can Barça, no és una mica provocador als ulls del culer aquest color? M'ha agradat recordar les tardes de fútbol i els seus rituals culinaris. Per que hi ha coses que mai canvien encara que les modernitzem. I passegeu... passegeu...

Anna