25 de setembre de 2011

Òscar. The lost art of keeping a secret.


¿Sabeu que els Déus de l'Olimp, de tant en tant, encara es passegen pel Mediterrani? Anys enrere es fixaren en una ciutat grisa i lletjota que vivia d'esquenes al mar. Van pensar que, en un indret tan especial com aquell, no podia ser possible que els ciutadans només coneixessin els colors de les flors d’un carrer molt llarg, els del trencadís d'unes rajoles inexplicablement mal enganxades, els dels taxis i el d'un tramvia blau. Què estrany. Confabularen entre ells i decidiren concedir-li's uns Jocs Olímpics, a veure si així, els pobres ciutadans despertaven d'aquell malson que començava a ser massa llarg. I arribaren a poc a poc els colors a omplir espais, a pintar façanes, a florir jardins i a tocar el mar. Els ciutadans es varen fer grans i els colors també van evolucionar. La feina ben feta va donar els resultats esperats però, si tot estava tan "net i polit", ¿cap a on es podia continuar pintant? Ummm, doncs sí... ¡cap als murs i cap a les persianes metàl·liques! A la ciutat, però, aquests colors no li acabaven de fer el pes i decidí multar tot el que a ella li molestava. Au, vinga, Barcelona, no siguis tan primmirada i deixa't fer retocs com els d’aquesta persiana. No m'agradaria tornar-te a veure grisa i lletjota.


Persianes metàl·liques com les que m'ha fotografiat molt gentilment l'Òscar, d'un indret que coneix molt bé però que manté i mantindrà en absolut secret (ell en sap molt de secrets), donen vida i ajuden a molts botiguers a destacar el seu tarannà comercial. Si no es prohibissin tantes coses, potser veuriem una ciutat més amable. Òscar, espero que t'hagi agradat el post ;)
Anna

8 comentaris:

òscar ha dit...

Molt no, moltíssim, m'ha agradat revisitar unes persianes laborables que acullen un veïnat tan eixerit com aquest, Anna.

Pintar les cases des de l'optimisme més vital, maquillant una Barcelona que massa cops veiem com una ciutat que obre els seus braços als turistes més que als vilatans, va ser una decisió que no amaga cap secret: les persones que estem rere les persianes apostem per l'optimisme i la vitalitat.

Fins i tot, saludarem somrient els urbanos :) si desitgen multar-nos.

Anna Eme ha dit...

Me n'alegro moltíssim de que t'agradi el resultat. Tan sols espero que durant uns dies vagis a treballar content pensant en la persiana, ji, ji.
I pel que fa als "urbanus", que s'hi posin fulles o que es dediquin a vigilar altres coses, que més falta ens fa veure'ls on mai els trobem.

Salutacions!

el paseante ha dit...

Demà mateix surto a "apatrullar" pel barri amb el dit polze preparat per marcar el telèfon de la Guàrdia Urbana quan localitzi aquestes pintades incíviques :-)

PD: Us ha quedat un post molt xulo.

Anna Eme ha dit...

Paseante, hauries d'apatrullar el metro que més falta li fa ;) Però ben pensat, no et sortiria a compte perque et quedaries amb el saldo escurat. Haurem de plantejar un suborn per que no ens denunciïs, je, je.
Per cert, aviat a la botiga Hermès del Passeig de Gràcia, vindrà a pintar els aparadors un graffiter famós. El que em sap greu és que, com entrin en joc els pijos del luxe en el món graffiter, mal anirem a parar amb l'idiosincràsia de l'art de carrer. Hermès?... pos bueno, pos fale, pos m'alegro.

P.D. Gràcies, pels cumplidos. L'Òscar també estarà content per la part que li toca.

fra miquel ha dit...

Ja t'ho vaig dir, Òscar. Aquesta dona fa miracles amb les imatges ;o)
Molt bo el post, Anna, m'ha agradat molt.
petons

Anna Eme ha dit...

M'agrada que t'agradi, Fra Miquel ;)
Petons

Emily ha dit...

xulo, xulo. com la meva casa :)

Anna Eme ha dit...

Emily, la teva casa és de les xules perque té ascensor panoràmic exterior i això és un privilegi. El privilegiat, però, és l'Òscar que, per la feina feta de fotògraf, li ha tocat la millor casa del veïnat ;)