El 3 d'agost de 2011, a la Via di Santa Anna de Roma, se'm van aparèixer pel camí més fils d'Ariadna per anar estirant. El primer fil, el vaig trobar exactament a les 18 hores i 24 minuts. El segon fil, entortolligat com estava amb el primer, va sortir un minut més tard.
El
primer fil pertanyia a una nena de mirada suplicant que volia sortir de l'anonimat. Els turistes que marxaven cap a Campo dei Fiori li dedicaven la més absoluta indiferència, la mateixa indiferència que a la nena del
segon fil. Aquesta però, entretinguda com estava jugant amb el seu gosset, tenia coses millors que fer que veure passar els vianants. Per això no em va voler mirar.
Però la Lumix es va plantar davant dels fils i se'm va enamorar. "Fins que no disparis no et deixaré marxar", em deia. I jo, vinga a disparar mentre els turistes em miraven amb cara estranyada... "Si aquí no hi ha cap monument, que coi està aquesta noia fotografiant?". Jo també em vaig enamorar.
La nena de mirada suplicant em va oferir el seu fil. "Quan miris la foto a Barcelona començaràs a estirar i comprendràs". La
nena del gosset finalment es va girar i em va oferir el segon fil. "Quan miris la foto a Barcelona també començaràs a estirar i a saber qui ens ha creat. Bon viatge!".
Estirar fils d'Ariadna m'ha permès conèixer moltes coses, fer moltes passejades, fer moltes fotografies i estimar cada vegada més la meva ciutat. Però també m'ha regalat moments que mai hagués imaginat. I és que els millors regals són els que no es compren amb diners.
Des d'aquest racó meu vull donar les gràcies a l'Emili, que també estira fils d'Ariadna. A la Laura, per haver fet La Foto amb majúscoles i com no, a en
Christian C215, per haver-se deixat fotografiar amb nosaltres. I és que els artistes viuen en el seu món... nosaltres mirant la càmera i ell pensant quina serà la seva propera obra d'street art.
Anna
