21 d’agost de 2011

La melena


Una de les decisions que més em costa prendre és anar a tallar-me els cabells. Però quan es tracta d'un signe d'identitat la decisió costa més encara. La calor m'està assetjant però no aconseguirà que el perruquer es passi de la ratlla. Des d'aquí, dedico aquesta melena negro azabache a qui, després de deu anys creixent-la i mimant-la, ha estat capaç de guardar-se-la en una capseta per a recordar-la.
Anna

4 comentaris:

el paseante ha dit...

T'has rapat al zero? Això ho han de veure els meus ulls. Serà impactant.

Anna Eme ha dit...

Uy no, no i no! Com a molt em deixo tallar mig pam. Crec que trigaré molt de temps encara per a dur-los ben curts. Qui es va tallar la melena, curiosament no és una amiga que tinc sino un amic. El canvi radical l'ha afavorit molt, a mi em queda molt de temps per a pensar-m'ho :)

Laia Comellas ha dit...

És preciós aquest dibuix. I la melena ja me la quedaria!

Anna Eme ha dit...

Jo també voldria tenir una melena com Déu mana, Laia, el que passa és que quan dus el cabells llargs et dona la sensació de que creixen molt a poc a poc. Encara no estic preparada per a fer el canvi radical... aix només tremolo de pensar-ho ;)