7 de maig de 2013

La mirada poètica


La poètica de l'art o les poètiques de l'art equival a dir l'art de l'art -és a dir, allò que fa que l'art sigui art, aquest toc especial, característic, únic, que té allò que en diem art.
Perquè hi hagi aquest toc poètic, ja que d'aquest toc característic de l'art en diem el toc poètic, cal que es trobi ja en la mirada del productor del fet artístic, és a dir, que hi hagi mirada poètica.
La mirada ja sabem què vol dir: és l'acció de mirar, de fixar l'atenció sobre alguna cosa.
Però, que vol dir poètica? Poètica, segons el diccionari -on sempre va bé d'acudir per aclarir els conceptes- vol dir allò que té caràcter, el to, la força d'inspiració propis de la poesia.
La mirada poètica seria, doncs, una mirada inspirada, o bé una manera inspirada de mirar. Una mirada que sap veure allò d'elevat i el motiu que hi ha en allò que mira.
Que sap veure aquell punt de misteri, aquella llum que en diem poesia.

Les poètiques de l'art
Albert Ràfols-Casamada


Tant se val que la ciutat sigui més o menys important. Podem parlar de Tudela, que promou la recuperació del seu quasi ruinós casc històric, amb iniciatives com la de donar vida i acolorir els murs convidant a artistes que hi participen per amor a l'art. Podem parlar de Londres que, com a Pompeia, protegeix obres de street art amb pantalles de metacrilat. Podem parlar de moltes més ciutats que desitgen embellir el seu paisatge urbà tot allunyant-se dels espais tancats.
A Barcelona no. A Barcelona ens agrada destruir allò que embelleix. L'Ajuntament no té mirada poètica. Encara hem d'aprendre molt dels altres.