16 d’octubre de 2011

De com els somnis es poden convertir en realitat


És diu Kongo però si crideu ben fort Cyril també us farà cas. L'home porta ja 25 anys pintant murs en aquests mons de Déu. Aquest home és un graffiter. L'afició autodidacta que ha mantingut durant tots aquests anys cultivant l'art urbà, en llocs anti-glamour, ha tingut una bonica recompensa. I és que els colors no deixen de ser irresistibles, es trobin on es trobin. En Kongo, tres anys enrere, pintava un mur d'un carrer de Hong Kong quan el veié en acció un directiu de la casa d'articles de luxe Hermès. El directiu quedà tan meravellat per la seva paleta de colors que li demanà que personalitzés una gorra del seu fill. Aquest gest, que el meravellà encara més, el portà a oferir-li un do d'agraïment que molts artistes voldrien per a ells: fés el que vulguis, et dono carte blanche si em dissenyes una sèrie de carrés Hermès (que es com s'anomenen els mocadors distintius de la casa). Llibertat creativa total. En Kongo, tres anys després, ens ha presentat a Barcelona la seva feina, fruit d'una trobada casual. Confieu en la vostra creativitat, confieu en la vostra feina, confieu en els vostres somnis i ja veureu com el destí us tindrà reservada algun dia una sorpresa com la que la casualitat li ha concedit a en Kongo. Passegeu, doncs, passegeu...
Anna

Carrés: mocadors de seda, un dels signes distintius de la casa Hermès de Paris. Els dissenyats per Kongo fan 90 per 90 centímetres, en una sèrie de 8. S'han utilitzats 45 tintes diferents en cadascun dels 8 models, tot un repte per al departament d'estampació. Part dels "XXX" euros que costa cada mocador es destinaran a la fundació Kosmopolite, per tal d'ajudar a artistes desconeguts a ser reconeguts.

6 comentaris:

òscar ha dit...

Una bonica història que ens recorda com és d'imprescindible, i diria que saludable, "el mai aturar-nos".

el paseante ha dit...

Un post que aixeca l'ànim en aquests temps de crisi. M'agrada aquesta visió de la vida que tens.

fra miquel ha dit...

Confiar en un mateix, en les coses que vols fer, en el propi projecte de vida, ens porta a viure plenament. I molt probablement, a viure moments de felicitat. Aquests moments són, per a mi, el premi.
La loteria, però, no li toca a tot-hom...
Fa poc he conegut un altra exemple d'això: Pepa Plana, pallassa de professió, i vocació, es va trobar que li proposaven treballar a "Le Cirque du Soleil" Havien seguit els seus espectacles durant tres anys, sense que ella en sabés res...
Una proposta força interessant per ella, en un moment en que el mon "pallasil" sembla ser que no està en el seu màxim...
Un petó

Anna Eme ha dit...

Hola Òscar, hola Paseante, hola Fra Miquel!
La historia d'aquest post és verídica. Encara que sigui una loteria que algú important es fixi en el que fas, no necessariament l'objectiu ha de ser Hermès o el Cirque du Soleil. En àmbits més petits també podem trobar les nostres recompenses. L'important és creure en el que fas i encarar les coses amb positivitat.
Petons!

emily ha dit...

Avui he vist el mocadors a l'aparador d'Hermès del Passeig de Gràcia. T'ho volia dir. A més m'han agradat...ja miraré si tinc prou al banc per comprar-ne un :)

Anna Eme ha dit...

Emily, fes-me cas, si vols pegar-te un capritxo no et compris un "pañuelo Hermès". Quan t'emboliques un mocador d'aquests NO ES VEU EL DIBUIX, per molt bonic que sigui!!!
Bé, sempre el pots enmarcar com si fos un quadre però no sé, jo els euros me'ls gastaria en una altra cosa i sentir-te com una reina ;)
Petons