19 de juny de 2011

Orígens del post anterior


Persianes metàl·liques que estiguin ben dibuixades, ben pintades, ben dissenyades... costen de trobar. El botiguer que es pren la molèstia d'anar més enllà del logotip o de la marca comercial també pateix els estralls de dos bacteris de la societat. Ambdós bacteris actúen sense miraments i amb nul·les ganes de respectar la feina dels altres: els dibuixants de tags i els "cerrajeros" i la seva malaltissa obsessió per recordar-nos el seu número de telèfon.

El primer dia que vaig portar a passejar la càmera, la Lumix es va voler aturar davant d'aquesta persiana al carrer Nou de la Rambla. La persiana no té res d'especial però el sol, els colors i els llavis imantaven l'objectiu. La meva intuició, en canvi, em va portar a fullejar una revista de quan la gent que fotografiava ho feia de veritat, sense tantes facilititats com tenim ara. La noia s'amagava entre els fulls de la revista amb la seva cara atemporal... i els seus llavis... com els de la persiana...

La revista és de l'any 1972 i la cara que lluia la noia, quaranta anys enrere, la podria continuar trovant ara. Potser a les Rambles, potser a Haití, potser al Senegal.
Anna

6 comentaris:

fra miquel ha dit...

Cert, els manyans s'entesten en deixar la seva marca per tota persiana que troben. Hi hagi o no graffiti pintat...
I els que deixen tags... La veritat és que fan ràbia.
Gràcies per l'explicació.
En tindràs una per a cada dibuix que ens mostris?
Estic desitjós de veure altres fotos teves. Sé que les tens. He he ;o)
Petons

Anna Eme ha dit...

Per descomptat que hi haurà comentaris! (...espero que no se m'acabin les idees, però).
Si algú t'explica la historia d'un quadre, per molt conegut que sigui, sempre acabes apreciant més els detalls que no pas quan el mires i ja està. De totes maneres, les fotografies permeten el joc d'asociació d'idees. Per tant, visca la imaginació!!!
Gràcies per pasar de nou Fra Miquel.

òscar ha dit...

Tenim les persianes de l'oficina pintades per un dibuixant amic de la casa i, la veritat, fan molta patxoca.

Ens les respecten moltíssim excepte, està clar, els adhesius dels "cerrajeros" que ja se'ls podrien enganxar al seu front.

Anna Eme ha dit...

Hola Òscar!
Espero que les persianes de les vostres oficines aguantin una eternitat netes! Davant la invasió constant d'aquests personatges, sempre m'he preguntat, tantes ganes tenen de que perdem les claus, pobres de nosaltres?

Et dono les gràcies per venir a visitar el meu petitó (el blog, és clar), que tot just acaba de néixer. Així que passi la revetlla, passaré a visitar el teu blog.

MARTIN ha dit...

No només fan poesies els poetes, també fan poesies el que transmeten mirades que parlen de llum, tristor i esperança i també llavis capaços de expressar desig i sensualitat.
Tu Anna fas també poesia perquè ets capaç de dirigir la teva LUMIX on altres no veiem res i la teva mirada on altres, en el passat, ja van veure el que tu ets capaç de descobrir ara, i tens la valentia de barrejar-ho i no quedar-t’ho només per a tu.
Fas poesia quan ho comparteixes perquè també estàs compartint i transmetin, sensibilitat i llum.
Segueix Anna, segueix fent poesia.
Martin

Anna Eme ha dit...

Benvingut al meu espai virtual Martín. Les teves paraules són molt encoratjadores i boniques, tú si que ets un poeta! Espero, doncs, no decebre't i que cada post que publiqui arribi a connectar amb la teva sensibilitat.