28 de juliol de 2011

United Colors of Street Art V


Carvalho le preguntó por los supervivientes del oficio. 
—Yo intenté crear escuela aquí. Pero sin resultado. ¿Quién se tatuaba? Marinos y gentes de mal vivir. Marinos ya no quedan, por lo menos como los de antes. Y las gentes de mal vivir han dejado de tatuarse para evitar las señales de identificación. Yo tuve un aprendiz del Clot, que lo hacía bien. Pero era marica y en este oficio un marica se expone a tener todo el día cinco dedos en la cara.

Va ser la primera novela que vaig llegir del detectiu Carvalho, de Manuel Vázquez Montalbán. Tatuaje, que així és com s'anomena la novela, va ser escrita l'any 1974. Ja sé que han passat bastants anys des de la seva publicació però al llegir-la, molts anys després, em va fer gràcia pensar que el temps oscil·la com un pèndol que va d'un extrem a l'altre. I és que si trenta-set anys enrere ja veieu quina fama tenia un tatuatge, que pensaria Montalbán trenta-set anys després, si encara estigués entre nosaltres, sobre els tatuatges? Obviament, reescriure la novela!

Tornant a la meva foto (tranquils, que aviat acabo amb la sèrie) em va fer gràcia pensar que els colors, com l'amor que deu sentir el graffiter per la seva obra, no es porten a la sang... es porten a la pell! I, si teniu ocasió, llegiu la novela. Recordareu o coneixereu una Barcelona entranyable que ja no existeix.
Anna

4 comentaris:

el paseante ha dit...

Avui, sopant, li comentava al meu cunyat que hi ha una associació d'antics legionaris al carrer Marina. A la porta d'entrada, s'hi veu homes de seixanta i setanta anys amb un tatuatges horribles en una tinta blavosa, com decolorida. Els motius són Crists mal dibuixats, frases militars i el típic "amor de madre". Quin aspecte tindrà aquesta gent jove que ara es tatua quan siguin venerables vellets?

Anna Eme ha dit...

Jo també recordo haver vist algun tatuatge d'aquests a la "legionario". Potser les tècniques d'avui dia no permetran que la tinta es perdi amb el pas del temps però, no sé no sé, la pell no enganya. Realment, amb el pas del temps, serem rara avis els que no tinguem cap tatuatge al cos.

fra miquel ha dit...

Precisament avui vaig a veure fotos d'una Barcelona "antiga" amb una amiga ;o)
A veure si en Brangulí o en Català Roca va fotografiar algun d'aquests mariners amb tatuatge...
Potser hauria de completar aquesta visita amb la lectura de "Tatuaje" del Montalbán...
petó

PS: Bona foto

Anna Eme ha dit...

Fra Miquel, qui reflexa molt bé el món d'aquesta Barcelona de tatuatges, antiga i "canalla", és la d'un altre fotògraf català il·lustre: en Joan Colom. La expo que li dediquen a la Colectània també val molt la pena. Però, en aquella època, ni es tatuaven les cames ni es pintaven les parets amb esprays ;)