7 de gener de 2012

Tot recordant Neruda


Quítame el pan, si quieres, quítame el aire, pero no me quites tu risa. No me quites la rosa, la lanza que desgranas, el agua que de pronto estalla en tu alegría, la repentina ola de plata que te nace. Mi lucha es dura y vuelvo con los ojos cansados a veces de haber visto la tierra que no cambia, pero al entrar tu risa sube al cielo buscándome y abre para mi todas las puertas de la vida. Amor mío, en la hora más oscura desgrana tu risa, y si de pronto ves que mi sangre mancha las piedras de la calle, ríe, porque tu risa será para mis manos como una espada fresca. Junto al mar en otoño, tu risa debe alzar su cascada de espuma, y en primavera, amor, quiero tu risa como la flor que yo esperaba, la flor azul, la rosa de mi patria sonora. Ríete de la noche, del día, de la luna, ríete de las calles torcidas de la isla, ríete de este torpe muchacho que te quiere, pero cuando yo abro los ojos y los cierro, cuando mis pasos van, cuando vuelven mis pasos, niégame el pan, el aire, la luz, la primavera, pero tu risa nunca porque me moriría.

3 comentaris:

fra miquel ha dit...

Un altre Stencil hipnòtic!!
No he llegit cap llibre de Neruda, ja veig que hauré de fer un pensament...
Gràcies per aquest fragment.
:)
B7s

el paseante ha dit...

Si no és el mateix, hi ha un graffiti molt semblant al carrer de Santa Tecla (barri de Gràcia), a tocar del bingo.

Anna Eme ha dit...

Fra Miquel, en realitat no és un fragment si no un poema adaptat al format paràgraf per una qüestió d'espai blogguer. La veritat és que si tens oportunitat de llegir-lo segur que t'agradarà.
Els ulls que reprodueix la Btoy sempre són hipnòtics. En un futur, em gastaré els calerons i li compraré alguna obra seva :)
Paseante, ara que han acabat les festes ja tindré temps per passejar-me per la Vila de Gràcia. Segur que el que has vist pertany a la Btoy (l'autora de la foto que he penjat). Té l'estudi molt aprop d'aquest carrer i Gràcia és un altre territori apreciat per aquest col·lectiu :)

Petons!