25 de septiembre de 2011

Òscar. The lost art of keeping a secret.


¿Sabeu que els Déus de l'Olimp, de tant en tant, encara es passegen pel Mediterrani? Anys enrere es fixaren en una ciutat grisa i lletjota que vivia d'esquenes al mar. Van pensar que, en un indret tan especial com aquell, no podia ser possible que els ciutadans només coneixessin els colors de les flors d’un carrer molt llarg, els del trencadís d'unes rajoles inexplicablement mal enganxades, els dels taxis i el d'un tramvia blau. Què estrany. Confabularen entre ells i decidiren concedir-li's uns Jocs Olímpics, a veure si així, els pobres ciutadans despertaven d'aquell malson que començava a ser massa llarg. I arribaren a poc a poc els colors a omplir espais, a pintar façanes, a florir jardins i a tocar el mar. Els ciutadans es varen fer grans i els colors també van evolucionar. La feina ben feta va donar els resultats esperats però, si tot estava tan "net i polit", ¿cap a on es podia continuar pintant? Ummm, doncs sí... ¡cap als murs i cap a les persianes metàl·liques! A la ciutat, però, aquests colors no li acabaven de fer el pes i decidí multar tot el que a ella li molestava. Au, vinga, Barcelona, no siguis tan primmirada i deixa't fer retocs com els d’aquesta persiana. No m'agradaria tornar-te a veure grisa i lletjota.


Persianes metàl·liques com les que m'ha fotografiat molt gentilment l'Òscar, d'un indret que coneix molt bé però que manté i mantindrà en absolut secret (ell en sap molt de secrets), donen vida i ajuden a molts botiguers a destacar el seu tarannà comercial. Si no es prohibissin tantes coses, potser veuriem una ciutat més amable. Òscar, espero que t'hagi agradat el post ;)
Anna

No hay comentarios: