19 de junio de 2011

Orígens del post anterior


Persianes metàl·liques que estiguin ben dibuixades, ben pintades, ben dissenyades... costen de trobar. El botiguer que es pren la molèstia d'anar més enllà del logotip o de la marca comercial també pateix els estralls de dos bacteris de la societat. Ambdós bacteris actúen sense miraments i amb nul·les ganes de respectar la feina dels altres: els dibuixants de tags i els "cerrajeros" i la seva malaltissa obsessió per recordar-nos el seu número de telèfon.

El primer dia que vaig portar a passejar la càmera, la Lumix es va voler aturar davant d'aquesta persiana al carrer Nou de la Rambla. La persiana no té res d'especial però el sol, els colors i els llavis imantaven l'objectiu. La meva intuició, en canvi, em va portar a fullejar una revista de quan la gent que fotografiava ho feia de veritat, sense tantes facilititats com tenim ara. La noia s'amagava entre els fulls de la revista amb la seva cara atemporal... i els seus llavis... com els de la persiana...

La revista és de l'any 1972 i la cara que lluia la noia, quaranta anys enrere, la podria continuar trovant ara. Potser a les Rambles, potser a Haití, potser al Senegal.
Anna

No hay comentarios: